Art preservat

El museu dedicat a Benozzo Gozzoli es coneix com el BeGo. En ell s’exposen els frescos del tabernacle que Gozzoli havia pintat, sobre els mateixos murs en els quals ara Josep Minguell fa els frescos. Per tal de conservar els de Gozzoli, van ser arrencats de la paret mitjançant la tècnica de l’strappo i primer van ser exposats a la Biblioteca Comunale de Castelfiorentino, abans de passar al museu, que va ser inaugurat l’any 2009. Quan Gozzoli va executar l’obra, l’any 1491, ja era un pintor consolidat, especialment conegut pels frescos El Viatge dels Reis Mags a Betlem, emplaçats a la Capella dels Reis Mags del Palau Mèdici-Riccardi de Florència.

Tal com explica l’artista Josep Minguell, especialista en pintura mural al fresc, aquest tipus de pintura, que el seu pare també dominava, Jaume Minguell,
“consisteix a fer l’últim arrebossat dels murs dels edificis i pintar-lo amb pigments minerals mentre aquest és encara fresc”. Per això -diu- “la pintura al fresc és físicament i espiritualment pròxima a l’arquitectura, ja que és l’última pell dels edificis. El resultat és una pintura de colors pigment minerals, mat i de gran intensitat cromàtica.”. Al llarg de la història, els frescos s’han utilitzat en grans obres arquitectòniques, com és la Capella Sixtina, al Vaticà, conjunt pictòric realitzat pel pintor renaixentista Miquel Àngel i un dels exemples més coneguts de pintura mural.

Amb aquesta intervenció artística a Itàlia, Josep Minguell Cardenyes consolida encara més la seva dedicació a la pintura mural i, en aquest cas, ho fa a la Toscana, origen de tants pintors que l’han inspirat. Minguell és doctor en belles arts i un dels pocs artistes arreu del món dedicat a aquest sistema pictòric mil·lenari. L’any 2022 va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi, un dels màxims reconeixements que pot rebre una persona o entitat per part de la Generalitat de Catalunya, i la medalla d’or de la Ciutat de Tàrrega. L’any 2024 va ingressar com a acadèmic a la Reial Acadèmia Catalana de les Belles Arts de Sant Jordi.

El treball de Josep Minguell

Al llarg de la seva trajectòria, Minguell ha combinat la pràctica artística amb la recerca. Ha pintat un total de 50 conjunts arquitectònics, entre els quals destaquen Santa Maria de l’Alba de Tàrrega (amb 1.000 m2 de frescos) i el Palau de la Diputació de Lleida. També ha pintat la facultat de medicina de la Universitat de Lleida, l’església de l’Espluga Calba, el Carme de Sant Joan Despí, Sant Joan de Reus i la Mare de Déu del Port de Barcelona.

En l’àmbit acadèmic, ha col·laborat amb diverses universitats: la Hawaii Manoa University, l’Accademia di belle arti di Firenze, l’Accademia di belle arti di Carrara, la Universitat de Barcelona, la Universitat Complutense de Madrid, la Universitat de Lleida, la Universitat Politècnica de València i la Waseda University de Tokio, Universidade Nova de Lisboa.

A més, Josep Minguell és autor de diversos articles especialitzats i dels llibres Pintura mural al fresco, estrategias de los pintores (Publicacions de la Universitat de Lleida, 2014) i Crònica d’un pintor de frescos. Tàrrega-Florència (Publicacions de la Universitat de Lleida, 2019).

Antoni Alburquerque i Subirats, músic nascut a Sant Carles de la Ràpita, director de la Banda de Música de l’Agrupació Musical Rapitenca, professor del Conservatori de Barcelona i del Conservatori de Vila-seca, és l’autor d’aquesta marxa processional composta expressament per a la Mare de Déu de la Soledat. Per tant, tal com ens recorda el prior de la Congregació de la Sang, Eduard Segarra, “és un himne que també és per a tothom qui el vulgui interpretar, és a dir, totes les processons que la vulguin fer seva”. La pluja va impedir que l’any passat es pogués fer la Processó del Sant Enterrament de Divendres Sant, i, per tant, que es pogués sentir per primer cop aquesta marxa pròpia de la Soledat pels carrers de la capital lleidatana. Esperem que enguany, la climatologia permeti que aquesta música finalment es pugui estrenar en públic. La marxa de processó escollida serà la que acompanyarà la Mare de Déu de la Soledat de la Puríssima Sang per sempre a la processó del Sant Enterrament de Divendres Sant. Fins ara, es tocaven altres marxes de Setmana Santa. La Processó de la Sang és un acte multitudinari i commovedor d’unes dues hores i mitja de durada -de les 20.30 fins a les 23.00, aproximadament-, amb arribada a l’Església de la Sang.

En aquest temple lleidatà es van iniciar al febrer els treballs de reparació de la teulada. Gràcies a les aportacions de la Generalitat, l’Ajuntament de Lleida i la Diputació de Lleida, més donacions de particulars, s’ha aconseguit dur a terme les obres que es confia poder finalitzar aquest pròxim estiu. Aprofitant la instal·lació de les bastides, els tècnics faran tota la revisió exterior de les façanes i també de l’enteixinat del temple, la sostrada amb decoració de fusta que va concedir a aquest monument, juntament amb la portalada, la distinció de Bé Cultural d’Interès Nacional, en la categoria de Monument històric.

Tres imatges de la portalada

Precisament, “recentment han estat localitzades en un magatzem del Bisbat de Lleida tres imatges de sants que havien ocupat les fornícules de la portalada de l’Església de la Sang”, va explicar Eduard Segarra. El prior de la Congregació de la Sang també va anunciar que han iniciat una campanya de recollida de fons per a restaurar les tres peces i tornar-les a col·locar en aquesta portalada del segle XVII.

Aquest any se celebren els 75 anys de dos dels passos del Sant Enterrament de la Sang: el de l'Ecce Homo, obra de l'escultor lleidatà Jaume Perelló, i el pas del Sant Sopar, obrat als tallers de l’Escola d’Art Cristià d’Olot. L’estat extremadament deteriorat d’aquest darrer impedeix que pugui sortir en processó. Per a la seva restauració, de moment, caldrà estudiar la manera de fer-hi front econòmicament, amb l’objectiu que algun dia sí que es pugui rehabilitar i tornar a participar en la marxa.

Del 7 al 16 d’abril, tots els dies feiners es podrà visitar l’exposició dels passos i altres elements d’aquesta processó, de les 18 fins a les 20 hores. També diumenge 13 d’abril, de les 12  fins a les14 hores.

La curiositat per sentir enguany la marxa dedicada a la Mare de Déu de la Soledat encara afegeix aquest any més expectativa i ganes de viure aquest esdeveniment, que és un dels que més gent aplega a la ciutat de Lleida.

Teoria i pràctica garanteixen una formació professional sobre cada tipus d’explotació i tot el que comporta. I en el moment de definir la preparació del nou o la nova ramadera o agricultor, des del curs passat (2022-2023) també s’ofereix la possibilitat de designar-los un mentor. És un professional de l’ofici amb més de cinc anys portant una explotació, que transmetrà, amb la seva experiència, maneres de fer i aclariments a dubtes del jove o la jove mentorats. “El mentor és algú que seleccionen les escoles agràries entre els qui manifesten ser-ho voluntàriament. Són persones amb prou empatia i bon tracte, que sàpiga explicar les coses i que tingui una visió positiva del sector”, explica la coordinadora de formació per a joves agricultors, encarregada del programa de mentoria, Rosa Rodríguez. Decidir deixar-se acompanyar per un mentor durant un temps -de 80 a 120 hores- és un acte totalment voluntari però, si s’accepta, l’experiència es convalida en temps, en l’itinerari formatiu a l’escola agrària, perquè l’aprenentatge en la mentoria es valora molt.

El balanç del primer programa de mentoria va ser molt positiu.

“És una manera d'aprendre molt pràctica i innovadora d'adquirir coneixements", precisa el cap de servei del Servei de Formació Agrària, Joan Minguet

“El 30% dels joves interessats a posar en marxa una explotació no prové del món rural”, explica. Però, fins i tot alguns dels qui són fills d’agricultors o ramaders, i que han crescut entre animals i cultius, també trien l’aportació que els pugui fer un mentor o mentora, perquè els permet aprendre altres maneres de fer.

En el Pla Pilot de Mentoria, dut a terme el curs 2022-2023, van participar onze joves, el 63% van ser dones i el 37%, homes. El 63% van dedicar-hi 120 hores i el 27%, 80 hores. Enguany hi ha deu joves fent mentoria, nou homes i una dona. I dels deu mentors, també nou són homes i un, dona. Les mentories es fan a l’Escola Agrària de les Borges Blanques, la del Pallars, la de Manresa, la de Gandesa i a l'Escola Agrària de Viticultura i Enologia Mercè Rossell i Domènech.

El perfil dels joves mentorats enguany

Dels deu joves mentorats, set es dediquen a producció agrària, en conreus d’horta, fruita dolça, conreus extensius, oliveres i ametllers i plantes aromàtiques. Dos altres joves fan produccions mixtes agroramaderes, de boví de carn i extensius i d’oví-cabrum i extensius i una persona s’ocupa en apicultura. De tots ells, la meitat fa algun tipus de producció ecològica.

L’Àngel Marc Villazala té una petita explotació de vaques al nucli de Sobremunt, un petit poble a la comarca del Lluçanès. L’Àngel conrea el menjar del seu bestiar, cria els vedells, els engreixa i ven el producte directament al consumidor final. No venia de família pagesa, però l’any 2017 va començar com a jove ramader, perquè -diu- li agradava molt la natura i els animals. Enguany ha fet de mentor per primer cop, acompanyant el Josep Maria Pujol, un jove de trenta-tres anys que es va incorporar com a pagès el setembre de l’any passat, amb una explotació de vaques de carn i una petita granja de porcs d’engreix, més camps de cereal i farratge, a Sant Agustí de Lluçanès, a deu minuts en cotxe del poble de l’Àngel.

En aquest cas, el pare i l’avi del Josep Maria sí que eren pagesos, però com explica ell, “en una casa, sempre es fan d’una manera les coses i gràcies a aquesta mentoria, he pogut veure diferents punts de vista. Ha estat maco, i penso que hem après tots dos”, diu

Des de finals d’any, fins a la collita de juny, han compartit tasques diverses. Van marcar un calendari i el van adaptar al temps i la feina que tenien. “Hem fet una fusió de coneixements de la cultura d’ell, que va créixer entre vaques i porcs i coneix les plantes, i el que he estudiat jo i m’ha ensenyat la gent gran. Ha estat molt enriquidor poder discutir conceptes i trobar un punt mig”, resumeix l’Àngel. “Jo he après molt més que en cursos que havia fet”, conclou el Josep Maria.

Enfocant el valor de petites o més grans iniciatives engegades per una persona, dues, una família, oficis que han passat de generació en generació, podem voltar pel territori coneixent i interactuant amb els qui hi fan vida, contribuint a fer que l’entorn que ens meravella continuï oferint-nos allò que admirem. Anem a cercar el quilòmetre zero de formatges, mels, carns, fruita i

artesania fets a consciència i de manera sostenible. Visitar obradors i productors locals ens apropa a la terra i ens fa llegir millor la natura que ens envolta. I seguint antics camins de pastor, acompanyats de guies coneixedors dels indrets on caminem aprenem molt més que si hi anem tots sols.

Cada contacte amb algú del territori pot enriquir, i molt, l’experiència de qualsevol viatge que fem. I és un enriquiment que es fa en dues direccions, perquè tothom té quelcom a aportar i molt a rebre. I, de retruc, l’interès pel desconegut posa valor de manera natural en allò a descobrir. Poden ser vestigis d’història en forma d’ermites, antigues fàbriques i formes de vida que ens expliquen el passat del qual venim i que la gent dels pobles ha pogut i sabut preservar.

La Guia del Turismo Sostenible, publicada per l’editorial basca SUA, empren ruta per tot el Pirineu català a la recerca d’aquests destins d’autenticitat en petits pobles i poblacions a banda i banda de la carretera N-260, l’Eix Pirinenc, que ens porta de Portbou a Irun. La proposta de la guia comença a la Noguera, contemplant i fent-nos preguntes mirant el cel, al Centre d’Observació de L’univers a Àger. Els astres ens guien també cap al Pallars Jussà, l’Alta Ribagorça, la Vall d’Aran i el Pallars Sobirà.

I acompanyats per especialistes en la lectura de l’univers com l’astrofísic Kike Herrero i el seu projecte Celístia Pirineus, però també sols en els miradors que dins i en l’entorn del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici s’han anat instal·lant, fem la nostra immersió en una primera experiència a la recerca de l’equilibri: senzillament, mirant el cel.

La proposta continua fent-nos entrar en un forn tot singular on es cou pa amb llenya de boscos veïns, com el Forn de Llesp, de camí cap a la Vall de Boí, on menjarem maduixes de Siscarri i gaudirem dels prats de flors de muntanya com l’àrnica que la firma Taüll Orgànics transforma en productes que cuiden la pell. I anant a cercar les esglésies romàniques que la UNESCO va designar Patrimoni de la Humanitat, ens impregnarem d’un bell paisatge i de la vida dels petits pobles del Pirineu de Lleida.
 

Mantes de llana d’ovella

Al Pont de Suert, la visita suggerida és a la La fàbrica de Mantes fetes amb llana d’ovella i el petit museu que n’explica la història, que comença l’any 1876. I després de fer una passejada pel nucli antic de la capital de l’Alta Ribagorça, prosseguim el viatge cap a la Vall d’Aran, on les excursions guiades per la gent de Camins Vius ens durà a endinsar-nos fora i dins del Parc Nacional. Seguirem antics senders recuperats i podrem fer senzilles excursions o travesses de diversos dies. Al Pallars Sobirà, entrarem a dins de la muntanya que conté una de les majors obres d’enginyeria hidrològica més gran del Pirineu, la Central Hidroelèctrica de Tavascan, trobarem obradors de formatges i embotits i visitarem la Casa de la Sal, al poble de Gerri de la Sal. A l’Alt Urgell dormirem al refugi de Cortiuda, que un dia va ser una rectoria, i caminarem entre arbres ben interessants, al poble de Cava. La relaxació més gran l’omplirem de salut amb les aigües termals dels Banys de Sant Vicenç.

El plaer d’allò més senzill ens farà veure amb uns altres ulls els petits mons rurals per on anem passant en aquest suggeriment de descoberta del Pirineu a través de persones que hi han posat o continuen regant llavors de vida.

Aquest peculiar recorregut per les comarques pirinenques de Lleida ens du també al Solsonès i la Cerdanya, abans de continuar sobre terres gironines fins a tocar el mar. A l’Ecoresort Cerdanya veurem com es treballa un hort amb permacultura, i coneixerem la història d’una de tantes persones nascudes a ciutat que un bon dia van decidir anar a viure a un poble. La Nadia ho va fer, i ara des d’un petit poble de la Cerdanya fa espelmes veganes. Ha creat la marca Bauharum, que és un exemple de com obrir-se camí professionalment amb un projecte sostenible.

Perquè la sostenibilitat és la que va escrivint cada destí d’aquesta guia del Pirineu sostenible que ens comunica amb la terra, però passant sempre per conèixer els artesans que la cuiden i dels quals podem aprendre, nosaltres també, a cuidar-la. Ens ho ensenyen les tradicions, festes, petits museus casolans, cases de turisme rural, fondes familiars i iniciatives inclusives, cooperatives i cadascun dels passos que camina una economia local que, amb la nostra visita, creix i s’enforteix.

Són paraules de Ramon Cuadros Claria, director des de fa vint-i-tres anys, de l’Escola Agrària de Tàrrega, on des de fa quaranta anys s’imparteix formació sobre el sector agroalimentari. És a dir, el Ramon està al davant de les 15 Escoles Agràries del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural (DACC) de la Generalitat, on s’ensenya a com guanyar-se la vida produint els aliments que fan la nostra vida més saludable: ous, carns, verdures, fruita, cereals... Cada cop hi ha més ganes de conèixer la procedència dels aliments que consumim, perquè cada cop hi ha més necessitat de cuidar-nos, de construir la nostra salut a partir del que mengem. Per això també l’ofici de pagès, ramader, agricultor, sigui desenvolupat per un home igual que per una dona, avui té una transcendència rellevant, perquè en la tan necessària sobirania alimentària, els productors i mercats locals són imprescindibles.

Professionalitzar l’ofici

Des del curs 83-84, “l’Escola Agrària de Tàrrega imparteix a les seves instal·lacions formació en el sector agroalimentari amb diferents títols de formació professional i altres actuacions que han anat implementant d’acord amb les necessitats del moment”, segons explica el director. Actualment, com les altres Escoles Agràries del DACC, la de Tàrrega presenta una oferta anual de cursos de formació contínua i de jornades de transferència tecnològica centrades en la seva especialitat o bé adequades a la demanda de l’entorn.

L’escola imparteix dues opcions de formació professional, en modalitat a distància i semi-presencial, un fet que singularitza l’oferta de l’Escola Agrària de Tàrrega. L’any 2014 van iniciar el programa Nova Pagesia, que s’imparteix de manera semi-presencial. Està destinat a qui es vol incorporar a l’empresa agrària i ha de completar la seva formació com a requisit de l’ajut del DACC a menors de quaranta anys per a la primera instal·lació com a suport a l’inici de l’activitat. Però també està obert a qualsevol altra persona interessada a cursar estudis relacionats amb l’activitat agrària. El contingut del programa aborda l’àmbit agrari, en el qual els alumnes aprenen d’agronomia, maquinària agrícola, produccions agràries, reg i instal·lacions. Un segon àmbit del programa és el ramader, centrat en els fonaments de les produccions i espècies ramaderes. Un tercer bloc de continguts és sobre la formació preceptiva que exposa els temes que el DACC ha regulat per l’exercici de l’activitat, com els tractaments fitosanitaris i biocides, el benestar animal, la gestió ambiental i altres bones pràctiques. I, un últim pilar del programa Nova Pagesia ensenya a gestionar una empresa agrària.

“No tots els blocs es fan a l’Escola Agrària de Tàrrega a l’hora”, precisa el director del centre. “Però, coordinant-se entre elles, totes les Escoles Agràries faciliten als alumnes completar la formació. Cada any s’elaboren itineraris formatius per a cada persona que sol·licita l’ajut d’incorporació i entre totes les escoles ofereixen l’oferta adequada”, detalla Cuadros.

Producció Agropecuària a distància

Un segon programa de l’escola de Tàrrega és el Cicle Formatiu de Grau Mitjà de Producció Agropecuària que s’imparteix en modalitat a distància. Es va iniciar l’any 2021 i enguany n’ha sortit la primera promoció. Es fa conjuntament amb l’Institut Obert de Catalunya i això, tal com explica Ramon Cuadros,

ens ha permès arribar on no hi érem, lluny de les Escoles Agràries i a prop de les zones urbanes i periurbanes

El 90% pràcticament dels inscrits en aquest grau mitjà de producció agropecuària a distància no té tradició familiar pagesa, mentre que la gran majoria de l’alumnat que cursa el programa Nova Pagesia, sí que en té.

Des del 2012, l’Escola Agrària de Tàrrega integra a les seves instal·lacions l’Oficina del Regant, per la seva especialització sobre la tècnica del reg, temàtica dels cursos de formació que ofereix, així com de les jornades tècniques, recomanacions de la pràctica i suport als regants i a tot el sector del regadiu. És una especialitat en la qual treballen des del 2005.

Una aula tècnica de reg i un camp de pràctiques a l’exterior de l’escola, de titularitat municipal, són part de les instal·lacions que durant quaranta anys han permès la formació teòrica i pràctica de l’alumnat interessat en les tasques del camp com a modus vivendi. L’escola es troba a l’avinguda de Tarragona de Tàrrega, a la sortida de la ciutat en direcció a Montblanc, i disposa d’un edifici dedicat a l’activitat docent amb aules i despatxos d’administració, una residència, sala d’actes, sala de reunions, laboratoris, hort i hivernacle i un taller. L’activitat docent de l’escola es programa i s’imparteix entre els 11 professors i amb el suport de les 2 persones d’administració i amb coordinació amb el personal de cuina, residència i manteniment.

En l’entorn més proper a l’escola, predomina la producció de cereals, vinya, fruiters, porcí, boví i aviram. I, tal com explica Ramon Cuadros, també hi ha “altres tipus d’iniciatives més modestes, que no vol dir menys importants, de persones que opten per l’horta, l’oví i el cabrum, amb produccions de formatges, apicultura amb producció de mel, temes de bolets i, fins i tot, alguna granja d’insectes per alimentació animal. Per tant, hi ha una part previsible de dedicació, però també veiem sorgir nous camps d’activitat”, conclou.

Una estimulant via per a facilitar i enriquir aquest manteniment de l’activitat agrària i ramadera arriba en mans de les Escoles Agràries. Tradicionalment destinades a oferir formació professional (FP) en cicles formatius de grau mitjà i superior, formació professional contínua, amb cursos i jornades de transferència tecnològica, també ofereixen acreditacions de competències i cursos de qualificació professional. Però la seva gran novetat és que el pròxim curs 2024-2025, en cinc centres integrats per escoles agràries agrupades segons el sector d’especialització, s’impartiran cursos també de Formació Ocupacional, a través dels quals l’alumnat rebrà certificats professionals que acreditaran els seus coneixements, habilitats i aptituds per a desenvolupar una determinada activitat laboral d'acord amb les exigències actuals del mercat de treball.

Tal com explica Marta Pujol, tècnica del servei de Formació Agrària del Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, “és formació molt pràctica, perquè està pensada per trobar feina”. S’adreça a persones amb experiència o interès a treballar en el sector, que vulguin requalificar-se o professionalitzar-se.

Es dota així les Escoles Agràries d’una útil eina per a entomar una resposta més ràpida que els cicles formatius que oferien fins ara, davant de necessitats concretes, tant de potencials treballadors, com per a empreses ja en marxa. Enguany es començarà amb cinc cursos: el de Carnisseria i elaboració de productes carnis, del Pallars; un altre de producció porcina de recria i engreix a Vallfogona de Balaguer, el d'elaboració de vins i licors a Espiells, un altre d’aprofitaments forestals i maneig a Solsona i el de manteniment de maquinària agrícola a les Borges Blanques, Alfarràs i Manresa.

 “Empreses ja consolidades del sector agroalimentari de les nostres comarques han manifestat dificultat a l’hora de trobar mà d’obra qualificada per a treballar en els seus establiments”, segons declara la directora de l’Escola Agrària del Pallars, Mari Paz Montoro

Això confirma que els cursos que donaran els certificats professionals s’ajusten a la demanda del mercat laboral del territori.

Montoro detalla que el Certificat Professional de Carnisseria i elaboració de productes carnis “habilita professionalment per treballar de carnisser/a, elaborador/a de productes carnis, elaborador/a de plats preparats, elaborador/a i venedor/a de carn i productes carnis artesanals i operari/ària d'elaboració de productes carnis, de manera que s’obre un camp professional amb possibilitats d’inserció per aquelles persones que el cursin”.

Enguany es començarà amb cinc cursos: el de Carnisseria i elaboració de productes carnis, del Pallars; un altre de producció porcina de recria i engreix, el d’elaboració de vins i licors, un altre d’aprofitaments forestals i maneig i el de manteniment de maquinària agrícola. S'impartiran a partir del mes d'octubre i estaran totalment subvencionats. Els interessats ja es poden preinscriure a través del portal RuralCat.

Integració d’escoles segons sector

Els centres on s’impartirà aquesta formació professional són centres integrats per diverses escoles agràries especialitzades en els mateixos sectors i famílies professionals. El sector ramader queda així cobert per un centre integrat conformat per l’Escola Agrària (EA) de Vallfogona de Balaguer, que actua com a centre coordinador i fa xarxa amb l’EA Solsonès i l’EA Pirineu. En el cas del sector vitivinícola, està liderat per l’EA Viticultura i Enologia Mercè Rossell i Domènech, que fa tàndem amb l’EA Gandesa. El sector agrícola està encapçalat per l’EA Borges Blanques, amb el suport de l’EA Tàrrega, EA Alfarràs, EA Amposta, EA Manresa i EAF Sta. Coloma de Farners. El sector forestal es coordina des de l’EA Solsonès, amb la col·laboració de l’EA Pirineu i l’EAF Sta. Coloma de Farners. Finalment, el sector de la indústria alimentària és gestionat per l’EA i Alimentària de l’Empordà, de bracet amb l’EA Pallars i l’EA Pirineu.

L’especialització tan concreta de les temàtiques triades per als nous cursos, a més d’enfocar nínxols de mercat amb manca de professionals, per tant, com a pont al mercat laboral de persones a l’atur o que vulguin canviar de feina, també representa un complement de formació per a l’alumnat que ja segueix o ha seguit un cicle de grau mitjà o superior en aquestes mateixes Escoles Agràries.

Durant el passat 2023, més de 7.000 alumnes van fer cursos de formació contínua a les Escoles Agràries, que també van comptabilitzar més de 6.100 assistents a jornades de transferència tecnològica, i més de 680 estudiants de cicles formatius.

Vint-i-dues hectàrees de finques conreables són la part més notable de les instal·lacions d’aquesta escola exemplar, perquè va ser pionera a fer de la dedicació al sector pagès una professió. I perquè avui, superat el mig segle d’experiència formativa, té en les seves mans el repte de continuar engrescant noves generacions de ramaders i agricultors en una economia necessària més que mai. Cal enfortir el teixit productiu català, el que tenim més a prop, per enriquir-lo fent del consum de proximitat el pal de paller de la nostra sostenibilitat. Per això, “fa falta que la gent reconegui el valor del sector pagès, perquè és molt important tenir aquesta societat a la vora”. Ho diu Rosa Cortés, directora de l’Escola Agrària d’Alfarràs que, del 24 al 30 de maig obre el seu període de pre-inscripcions en els seus dos cicles formatius: Producció agroecològica, de grau mitjà, i Paisatgisme i medi rural, de grau superior.

L’Escola Agrària d’Alfarràs disposa de residència i cuina pròpia, on se serveixen molts dels aliments de collita de les seves finques. Altres es comercialitzen al mateix temps que són font d’aprenentatge i inspiració de la vuitantena d’alumnes que cursen dues mil hores repartides en dos cursos que inclouen sessions teòriques i molta pràctica.

Enguany s’enriqueix la proposta curricular amb tres nous mòduls transversals a tots els cicles formatius: Sostenibilitat, Digitalització i Anglès tècnic. A l’Escola Agrària d’Alfarràs, però, aquest enriquiment ja té consolidat un bon precedent en les jornades de transferència tecnològica que realitza cada any. Com el gran desenvolupament dels drons pot ajudar agricultors i ramaders a supervisar les necessitats de la terra i del bestiar, per exemple, va ser una de les temàtiques treballades en aquestes jornades.

Ecologia des de les arrels

Ja fa quinze anys que l’Escola Agrària d’Alfarràs compagina la transmissió de conceptes i aprenentatge pràctic de l’agricultura ecològica amb el cultiu i producció agro-ramadera convencional. Agricultura biodinàmica i benestar animal i apicultura són algunes de les matèries que imparteixen. Els alumnes aprenen també els sistemes de fertilització i les instal·lacions de reg, gestió empresarial i elaboracions vegetals.

Són els 360 graus d’una realitat professional propera, que cada cop va prenent més força pel valor que traspua d’ella.

L’experiència de Rosa Cortés, al capdavant d’aquesta escola agrària emblemàtica i també com a filla de pagesos i ella mateixa encara pagesa a temps parcial, la duu a reflexionar sobre la possibilitat que dona aquest ofici de “ser propietari de la feina, amb la llibertat que comporta organitzar-se el temps i conciliar millor treballant per compte propi, fet que els avenços tecnològics faciliten cada cop més”

Això, afegit a la cada cop més gran valoració del producte local pot anar afavorint una comercialització avantatjosa dels productes. Tal com explica la directora de l’Escola Agrària d’Alfarràs, “el sector s’adona que la mà d’obra qualificada amb bones pràctiques procedimentals està molt valorada i és difícil de trobar”. De fet -diu- “la major part de l’alumnat s’auto-ocupa, o bé en les explotacions familiars (un 70%), o muntant-ne una de pròpia”. Reconeix que l’escola és una eina de dinamització del sector bastant potent que engresca el relleu generacional. “Fer costat al sector és la nostra raó de ser”, expressa Rosa Cortés.

“Ara el que cal -afegeix- és que, en anar a comprar, tothom es fixi bé en la procedència d’allò que compra i no tant en el preu més barat. Cal que la societat ens faci costat, posant valor en el producte de la nostra terra”

Selena Andrés té 18 anys i fa el cicle superior de Paisatgisme i Medi Rural. A casa seva no hi ha tradició pagesa, però ella se sent atreta per aquest sector perquè considera “imprescindibles l’agricultura i la ramaderia, i gràcies a la  revolució pagesa tots ho hem pogut veure”. Ella creu que “amb una bona alimentació podem millorar la nostra salut, aprofitar el que ens dona la natura per millorar com a persones, tant físicament com mentalment”.

El Jaume Benet també té 18 anys i fa el mateix grau que la Selena. Fill de família pagesa, tractor i terra l’han atret des de petit. Troba honrat aquest ofici, i li agrada veure tot el procés evolutiu del fruit, per això també dona un valor molt important als aliments conreats al territori. “Convindria -diu- canviar el sistema i no deixar entrar tants productes de fora per valorar més els d’aquí”.

-Per què s’ha creat la fundació i què li aporta al Castell del Remei aquesta nova figura?

-La missió de la Fundació Castell del Remei és preservar, mantenir i fomentar el patrimoni natural, històric, artístic, cultural i vitivinícola de la finca Castell del Remei. I suposa que l’entorn privilegiat estigui en les millors condicions possibles dintre de les nostres possibilitats. Fem un gran esforç que, sens dubte, contribueix a exercir la nostra responsabilitat com a propietaris d’un enclavament tan emblemàtic i esperem, també, que els valors que transmet vagin en consonància amb l’excel·lència dels vins que produïm al celler, el més antic de Catalunya en l’elaboració i etiquetatge de vins de criança. És una qüestió de coherència amb una manera de fer. I de ser.

-Encara no havia fet dos anys la Fundació, que la Universitat de Lleida li va atorgar el Premi al Lideratge Social. On posa l’accent aquest guardó?

-En la nostra tasca envers el desenvolupament social i cultural del territori. Tot un honor! Ens va fer molta il·lusió perquè mai no estem segurs si la nostra activitat de fons és percebuda, però el Consell Social de la Universitat la va detectar i ens la va reconèixer.

-Quins objectius t’agradaria assolir en aquesta nova etapa?

-En primer lloc, vull ajudar a vendre molt de vi per a obtenir recursos per a poder fer tot el que cal en l’àmbit de la promoció de la cultura i de la preservació de l’antiguitat: el foment de la biodiversitat, restauració d’edificis, pintures, mobiliari... Les necessitats de cura que requereix conservar el patrimoni que aplega Castell del Remei és molt per a un celler familiar i, tot i ser una propietat privada, hi ha una tradició i demostrada voluntat de fer-ne partícip a tothom. Considero que les administracions haurien de valorar aquest fet i fer-nos mereixedors del seu ajut per tal d’evitar el seu deteriorament. Voldria aconseguir-lo.

-Tu fa poc has rebut el Premi Mila de Periodisme per a la igualtat de gènere amb un reportatge sobre la necessitat de potenciar les vocacions científiques entre les dones. Dones al capdavant d’empreses, institucions, fundacions, en posicions on es decideixen coses, ajuden a fer aquesta igualtat. Però, una mentalitat ‘feminista’ sembla que no hi és tant en les noves generacions.

-Les dones del meu entorn en són, de feministes, però em temo que no és el cas de tots els joves. No obstant això, observo en noves promocions de dones que són molt més conscients dels nostres drets que no pas nosaltres a la seva edat i que estan disposades a defensar-los. Desitjo que la meva filla no hagi de passar per situacions que jo i moltes dones de la meva generació hem viscut i, ni cal dir, la de les nostres antecessores. Però la realitat és que aquests patrons encara perviuen i crec que tots els gèneres i edats ens hem d’unir en aquesta lluita contra una realitat que palesa l’estat d’una societat fracassada.

-Tu ets periodista, continues exercint la teva professió ?

-Sí, en la mesura del possible. De fet, el premi Mila és per un reportatge publicat l’any passat. Vaig descobrir força aviat que el periodisme és la meva vocació.

-Creus que els mitjans recullen bé o prou bé la petjada de les dones en tots els àmbits?

-És gairebé impossible fer-ho com seria desitjable i ens mereixem, per les limitacions dels mateixos mitjans, però crec que hi ha una voluntat evident per part d’alguna premsa. I això és molt positiu, perquè els mitjans de comunicació tenen una funció formativa molt important.

-El Castell del Remei, com el presentes tu a qui no el coneix?

-Qui valori el paisatge, assaboreixi el vi, gaudeixi la història, admiri l’art, desitgi cultura, qui es diverteixi amb alguna d’aquestes pràctiques estarà encantat de visitar el Castell del Remei. Tothom que ve sent, per tot arreu, molt present la petjada de les persones que hi han treballat i viscut en el decurs de tants segles. És com reconèixer-se en el paisatge. El Castell del Remei ens parla de nosaltres mateixos.

-De tot l’impuls cultural que duu a terme, què és el que més destaques, personalment?

- La nostra oferta, diversa i de qualitat, amb exposicions d’art, presentacions literàries, conferències, concerts, festes populars, i programacions com El Tast. Aplec literari, l’Aplec de Primavera, l’Aplec de la Sardana, la Festa Major, el concert inaugural del Festival Jazztardor, tot això  constitueixen esdeveniments culturals d’un nivell que en altres demarcacions serien encara molt més reeixits pel que fa a participació. Malauradament, trobo molt a faltar la massa crítica que tant ens manca en el nostre territori. Les conseqüències del costum dels nostres habitants de marxar fora els caps de setmana (a l’estiu a la platja i a l’hivern a la muntanya) impedeix programar moltes més activitats per al públic autòcton.

-La producció dels vins Castell del Remei, en què es diferencia, quina peculiaritat tenen que han  estat tan premiats?

-Són vins fets a consciència, a plena consciència. El Tomàs Cusiné es planteja assolir el màxim en tots els paràmetres que integren l’elaboració d’un vi: el terrer, la vinya, el moment òptim de collita, el procés de vinificació, la bota, la criança, el nom, l’ampolla, el suro, l’etiqueta... L’excel·lència a cada pas. S’estima la terra i això es reflecteix en els seus vins. I, de vegades, arriben premis. Són un gran reconeixement, però el premi més important de tots és que la gent begui els vins que un fa. 

- Fins ara quina havia estat la teva activitat al Castell del Remei?

-Jo m’estimo el Castell del Remei, el que significa, i el que veig que significa per a les persones que l’han fet possible, que van viure en l’antiga colònia agrícola. La gent em fan arribar el vincle emocional que hi tenen, el paper cabdal de modernització que va tenir en la història del nostre país, i el que suposa això com a tret d’identitat. I jo intento, amb la meva tasca, generar motius que el continuïn fent un indret especial.

-En la teva opinió personal, com a dona, com a periodista, com a ciutadana, quins trets diferencials creus que aporta la ment i el saber fer d’una dona en un càrrec empresarial?

-Depèn molt dels valors de cada dona perquè des del meu punt de vista -que no és gens expert en aquesta qüestió- la superior capacitat empàtica que se’ns adjudica crec que es deu a raons culturals i socials. I, per aquests factors, però no pròpiament per un motiu relacionat amb el gènere, opino que moltes de les desigualtats que es produeixen en les empreses causades per prejudicis, les dones no haurien permès que s’implementessin.

-A banda de més dones en càrrecs on es prenen decisions que afecten persones, què més ens cal com a societat vers la igualtat entre homes i dones?

-Doncs, evitar qualsevol situació en què es produeixen aquestes diferències. Erradicar-les. A més de càrrecs, sous, però sobretot el tracte. Si el tracte és el mateix, ho serà la resta. Per això l’educació és essencial.

-En la teva trajectòria professional, què és el que creus que t’ha permès ser tu mateixa, una època determinada? Una dedicació específica? Algun treball en concret?

-He tingut la sort -que no té tothom- de poder ser jo mateixa. Les circumstàncies m’han estat favorables en aquest sentit perquè he pogut triar. L’època, però, no ha estat fàcil en el sentit que comentàvem anteriorment. He estat víctima de la desigualtat respecte als homes patint assetjament físic i emocional, sous inferiors en comparació als meus homòlegs, humiliacions i, alhora, el fet de ser dona ha determinat alguns aspectes positius de la meva trajectòria professional: els llibres dels quals soc autora són d’entrevistes a dones; vaig rebre el primer premi que es va atorgar de la categoria Directiva de l’Any (l’any 2007); he moderat debats sobre temes relacionats amb dones... D’altra banda, he sigut plenament conscient quan han recorregut a mi pel fet de ser dona per tal de complir amb la quota.

Pel que fa a les feines, sempre em reconeixeré en la redacció d’un diari. I em va fascinar l’assessoria política, quan hi vaig treballar. Formar part de l’equip de Pasqual Maragall va ser una oportunitat extraordinària, poder conviure professionalment amb una persona amb tanta visió i una ment tan brillant, amb tanta categoria humana i intel·lectual va ser un privilegi. I actualment, exerceixo un càrrec que em permet promoure la bellesa i complaure els sentits, una aspiració màxima.

-Què hi veus quan mires el teu camí recorregut?

-Rigor, tenacitat, esforç... I també ingenuïtat, abús... Aprenentatge i agraïment. Satisfacció i reconeixement. Intento que el que penso i faig vagin en consonància, ser conseqüent.

-I què t’agradaria veure quan facis el mateix d’aquí a uns anys?

-M’agradaria continuar sentint que aprenc. Tinc moltes oportunitats d’enriquir-me amb experiències gràcies a les ocasions que em brinden moltes persones. Aprendre és estimulant, motivador. I voldria veure que hem estat capaços de fer créixer un llegat ancestral que perdura en el temps. Hi estem treballant de valent.

-Podries fer-nos una proposta de descoberta del Castell del Remei, tant per als qui el coneixen com per als qui el descobriran des de zero.

-Jo no em perdria la llum d’ixent i els paons blaus que apareixen a la fresca del matí. Passejar a qualsevol hora i en qualsevol època de l’any pel Castell del Remei és garantir una conversa amb un mateix. Cal descobrir el pati de la casa-palau i la serenor del santuari. Fer la visita guiada al celler centenari i tastar els vins és una activitat imprescindible. Prendre l’aperitiu i comprar els vins elaborats pel Tomàs Cusiné és una ocasió que no es pot perdre. Sens dubte, dinar al restaurant de la finca i, després de la sobretaula, visitar les exposicions d’art. Finalment, una altra passejada i admirar, des de l’embarcador del llac, la millor posta de sol de Ponent amb una copa del vi que hem comprat a migdia a l’enoteca del celler. 

-Al santuari del Castell del Remei, a banda de celebracions especials, s’hi fan misses habitualment?

-El santuari de la Mare de Déu del Remei és el conjunt de pintures més important -pel que fa a la concentració d‘obres- de l’obra de Josep Obiols, l’artista més representatiu del moviment del noucentisme català. La pica baptismal barroca i la gelosia del cor de fusta són dignes d’una visita guiada. El santuari acull la missa solemne de la Festa Major -el segon diumenge d’octubre, des de final del segle XIX- i s’hi celebren altres cerimònies dels sagraments catòlics a petició, però no s’hi celebren misses de forma regular.

-Avui, les solucions d’aprofitament de l’aigua són el bé més preuat, sobretot per a l’agricultura.

En temps de crisi, per a molta gent, l’agricultura i la ramaderia han estat un refugi. Moltes inversions d’altres sectors han anat al camp. Hem passat de ser 36 milions d’habitats a l’Estat, a ser-ne gairebé 46, i tota aquesta població s’ha d’alimentar, per això la producció d’aliments serà un procés clau. Més de 5 milions de la nostra facturació anual provenen del sector agrícola, que és el principal consumidor d’aigua (80%), seguit de la indústria i el consum d’aigua de boca.

-Teniu, a més, la tecnologia a favor vostre.

Sí, i això suposa aprendre cada dia sobre sondes, satèl·lits, drons, que ens fan tenir més control i aconseguir estalvi. Treballem amb sensors climàtics, de sòl, i de creixement de la planta. Tenim aparells que amb una targeta SIM prenen i comuniquen dades per afinar més els moments més idonis del reg i així poder gestionar millor l’aigua en funció del seu aprofitament a la planta. Gràcies a la tecnologia i petites obres, en zones on l’aigua era molt escassa, avui n’hi pot arribar més. Però caldria implicació de més gent, per a fer obres de benefici més global, i això suposa en algun cas decisions polítiques o renunciar a drets de pas.

-Quin és el principal repte del sector agrícola?

Millorar l’eficiència en l’ús de l’aigua. Això permetrà fer un salt molt gran en els pròxims cinc anys. Amb la intel·ligència artificial (IA) es pot recollir la informació dels sensors i prendre decisions de rec. Ja s’han anat desenvolupant algoritmes per a fer-ho. Fins ara havíem analitzat el creixement de les plantes amb dades de mitjanes per temporada, però ara amb la tecnologia de sensors, tenim informació instantània, a cada moment. Sabem si el fruit creix a la nit i la planta consumeix aigua durant el dia, així es pot saber quan la planta pot aguantar sense aigua i quan són els seus moments crítics. Aquesta precisió permet no ser tan dependents de l’aigua i la neu. Tot es pot controlar, i és així com es facilitarà a les noves generacions poder ser més eficients.

Amb l’IRTA, les universitats i les empreses privades, el sector agrícola i ramader treballa conjuntament amb IA, també en investigació en salut, per saber com les plantes produeixen els nutrients. Els petits s’emmirallaran en els grans productors, i el coneixement s’expandirà com una gota d’oli, a través d’empreses que hi veuen una oportunitat de negoci.

-Com viviu la revolta de la pagesia vosaltres que treballeu per a ella?

Encara que no vinc de família pagesa, com a empresari he anat invertint en finques, on fem ametlles, olives i fruita. I veiem una burocratització tremenda de tots els processos. No sé si, per la pandèmia, la gent de l’administració ja no es mou i deleguen totes les tasques al pagès. El tracte als autònoms és com el d’una gran empresa que segurament té plataformes digitals per estar al dia de pagaments, inspeccions i tot el control. Així, les empreses creixen, però les petites explotacions agropecuàries necessiten produir molt per a ser rendibles i moltes no compten ni tan sols amb una persona capaç de gestionar tots els papers que els demanen.

D’altra banda, l’envelliment del sector i la manca de relleu i de mà d’obra per a les collites, per la duresa de la feina, la baixa renda i el sacrifici que comporta, són els altres grans problemes de l’agricultura. S’hauria d’invertir més en formació de la gent que ve d’altres països a treballar al camp. Per començar, en aprendre la llengua.

Els darrers anys en actiu, Roca havia estat al capdavant del setmanari L’Econòmic, d’El Punt-Avui. Com a director d’aquesta publicació d’àmbit català, tenia molt clar que havien de donar a conèixer empreses de tots els àmbits i també de tot el territori. I, tot i procurar-ho, la distància i els recursos per a la producció periodística sempre acaben deixant a l’ombra el més llunyà de la capital catalana on es concentren les redaccions de diaris i ràdios. El centralisme periodístic barceloní és comú a la majoria dels mitjans de comunicació.

Ara fa un any, però, quan aquest periodista es va prejubilar, tenia el temps a la seva disposició i la llibertat de moure’s pels pobles del Pallars. I va fer la pensada de retratar el panorama econòmic dels dos Pallars: Sobirà i Jussà. Acostumat com estava a explicar les històries d’empreses de tota classe i dimensió, li va ser fàcil emprendre una bona exploració d’aquesta matèria, a la seva terra natal. Ramon Roca és fill de Benavent, un poble del municipi d’Isona i Conca Dellà. Hi va viure fins que va marxar a estudiar a Barcelona, on ja es va quedar a treballar de periodista.

És el mateix camí que van seguir, i continuen fent molts joves pallaresos que, després de formar-se a la universitat, ja no retornen als seus pobles per a viure i treballar. La ciutat forma i es queda el jovent i el futur d’aquests. És la realitat que explica la baixa densitat de població de molts pobles del Pallars, sobretot els més petits. I d’això parla Ramon Roca en la introducció del llibre que ha recollit la seva radiografia econòmica de les dues comarques pallareses: El Pallars, oportunitats de negoci, publicat per l’editorial Bresca.

Nova tendència

A dins, el retrat de vint-i-quatre vigoroses empreses mostren una nova tendència que amenaça, o fa retornar, població en actiu al territori pallarès. “Vaig quedar sorprès en descobrir empreses, pioneres en algun sector, de recent creació o centenàries amb gent jove al capdavant, ben preparada”, explica. El periodista es va adonar que no hi havia cap llibre, ni del Pallars Sobirà, ni del Pallars Jussà que parlés de l’economia actual d’aquests territoris, i això encara el va engrescar més a fer la seva pròpia investigació.

Ara el seu llibre aporta aquest nou horitzó d’emprenedoria que fa bategar els dos Pallars de maneres diferents, i ja no únicament amb el reclam del turisme per sobre de tot. Amb l’exemple de vint-i-quatre negocis que rutllen, vuit dels quals els lideren dones, Ramon Roca mostra que avui desenvolupar una carrera professional al Pirineu des de l’emprenedoria és possible.

“La fibra i el teletreball fan molt més possible compatibilitzar vida laboral i familiar, allà on sigui, tant en un poble com en una ciutat”, precisa Roca. No sense obviar que, en el cas dels pobles, calen més projectes empresarials que puguin arrossegar més gent jove, perquè no tothom té la capacitat, ni vol iniciar una aventura empresarial.

Hàndicaps

Altres hàndicaps importants també els té en compte. “S’ha de millorar la comunicació, perquè el Pallars encara queda molt lluny de la gran àrea metropolitana”. I en aquest sentit, destaca la importància dels projectes de millora i escurçament dels trajectes de Senterada al Pont de Suert, “una carretera tercermundista que creua dos ports de muntanya -Perves i Viu de Llevata-“, expressa. Els accessos des del port de Comiols i des del Port del Cantó són on els pallaresos tenen la mirada posada, com a vies a refer i contribuir a escurçar el trajecte de Barcelona al Pirineu de Lleida.

Però encara n’hi ha un altre d’inconvenient que impedeix més creixement econòmic, segurament, en terres pallareses. Com en altres pobles de tota la geografia catalana, la manca d’habitatge, tant de compra com de lloguer, fa repensar projectes de vida ubicats al món rural.

Molts dels entrevistats per Ramon Roca, ho han tingut més fàcil perquè ja comptaven amb la casa familiar, però són ells els qui aporten un bon exemple d’apostar pel propi territori, fent aflorar l’autoestima que no sempre ha prevalgut al món rural.

“El Pallars té un paisatge bestial i moltes possibilitats, però la gent no s’ho acaba de creure. Sempre ens sembla que allò de fora és millor”, afirma l’autor del llibre

La seva conclusió, després d’haver entrevistat els empresaris que dona a conèixer al seu treball, és que “el que cal és ser valent i creure en el que fas”.

A través d’històries particulars, com la de la Cristina Cirera, una jove de vint anys que va crear l’empresa Carrella per donar sortida a les ametlles que produeix la seva família a Abella de la Conca, el periodista ha posat sobre el paper aquesta nova i molt esperançadora tendència econòmica als Pallars.

“La Cristina estudiava a Irlanda, però el confinament de la pandèmia de la Covid la va agafar al Pallars. Quan el pare li va dir que s’hauria de vendre les terres perquè els set o vuit mil ametllers no donaven prou per viure, ella li va dir que esperés, que ja pensarien alguna cosa”, explica Ramon Roca. I ho va fer. Ara les ametlles de les finques familiars, salades, garrapinyades o en carquinyolis, es comercialitzen envasades en bossetes. Carrella dona feina a sis treballadors i va creixent cada dia. Casos així, el Ramon els ha anat a trobar pels pobles pallaresos. “Són iniciatives de gent jove amb moltes idees, que sap que és difícil, sobretot començar, però se’n surten”, diu.

Val a dir que el Ramon Roca fa deu anys que estava ja una mica al corrent d’algunes iniciatives econòmiques sorgides al Pallars. Si més no, la d’alguns emprenedors que acudien a demanar l’assessorament de Pallars Actiu, un servei publicoprivat que promou i ajuda a desenvolupar els interessos econòmics dels Pallars. Ell n’és part perquè va ser un dels seus impulsors i és membre del seu consell assessor. Reconeix que “si no hagués format part de Pallars Actiu, potser no hauria tingut tant de vincle amb el territori, i potser tampoc hauria fet el llibre. El Pallars i la seva economia em quedaven molt lluny”, admet.

L’actual president de Pallars Actiu, Carles Rabaneda, és propietari, juntament amb el seu germà Lluís, de RocRoi, l’empresa d’esports d’aventura nascuda l’any 1996 a Llavorsí. Gràcies a la digitalització, els germans Rabaneda han pogut crear una start-up tecnològica que preveu ocupar 300 persones arreu del món i estar facturant 40 milions d’euros l’any 2027. RocRoi 2.0 és la firma que comercialitza en línia, experiències a l’aire lliure, al riu, al mar, al cel i a terra, una mostra més de tot el potencial econòmic que batega des dels Pallars.

D’aquesta manera, l’espectacle de la floració dels presseguers, nectarines, platerines i paraguaians dels camps d’Aitona ha esdevingut el millor amfitrió del poble, un magnífic reclam en aquest temps de l’any quan els dies ja són més llargs i la temperatura més agradable per a fer passejades a la natura.

Quin va ser el detonant que us va donar la idea per a fer-ho?

- Les magnífiques postals que ofereixen a la vista els camps florits van ser el detonant per aprofitar aquest recurs natural i convertir-lo en producte turístic.

Com ho organitzeu?

- Més de quaranta voluntaris del poble, entre guies i pagesos, ens organitzem per oferir visites guiades en autocar a una de les finques més grans del terme, de 450 hectàrees. Hem establert un recorregut de noranta minuts que comença i acaba a la plaça del poliesportiu. Per camins municipals, arribem a la finca i baixem de l’autocar. Allà un pagès ens espera per explicar-nos el cicle de l’arbre “in situ”, donem un temps per fer fotos i tornem a pujar al bus per tornar al punt d’origen.

Quan feu les visites?

- Les fem els caps de setmana a les 10, 11, 12, 15 i 16 hores. I a les 11 h, de dilluns a dijous. Les reserves es fan per la web (www.fruiturisme.info) en els dies i hores disponibles. S’hi troben les diferents experiències detallades. En funció del dia, hi ha unes o altres activitats. Pot ser la visita als camps fruiters i un tast d’oli, un maridatge de vins, o participar de la collita de nous, figues o cireres. També es pot fer una passejada pel nucli d’Aitona.

Quanta gent hi pot arribar a passar per temporada?

- L’any passat van passar unes 27.000 persones, entre agències de viatge, autocars propis i persones que, de manera individual i amb els seus vehicles, venien a fer algunes de les rutes que tenim senyalitzades per fer-les per lliure.

Això ha estat un revulsiu per al poble. En quins aspectes sobretot?

- Ha estat un revulsiu econòmic, sobre tot perquè els productors locals i els comerços han millorat la seva activitat econòmica. També els restauradors del poble i dels voltants se n’han beneficiat. Durant el mes de març omplen els seus establiments, i les empreses de serveis i d’oci, com les de viatges en globus, o lloguer de bicicletes, durant una vintena de dies treballen intensament fent rutes per als turistes.

L’autoestima de la gent d’Aitona també es deu haver reforçat molt.

- Sí, això també ha estat un revulsiu social, ja que molta gent d’Aitona hi està implicada. L’orgull de poble que representen aquestes visites que ens han donat a conèixer arreu del món ajuda a fer més germanor i a millorar la convivència.

Què més ofereix Aitona?

- A Aitona tenim jaciments arqueològics, capelles, esglésies i la ruta Robert Capa, el foto-periodista de guerra més important del món, que als anys quaranta i cinquanta va estar a Aitona, durant la darrera ofensiva republicana, l’any 1938. I el nostre poble és també bressol de sants. Santa Teresa Jornet i els beats Francesc Palau i Josep Camí són nascuts aquí. De Santa Teresa i del beat Palau es conserven les cases natals, i de Santa Teresa, també la primera casa-asil que es va fundar a Catalunya.

Quins són els vostres principals reptes com a poble?

- Desestacionalitzar el turisme, donar un nou impuls a les Jornades Robert Capa i  introduir nous productes turístics, partint dels recursos que tenim, com les cabanes de volta, la fauna i la flora, i més elements patrimonials en els quals estem treballant.

Què és el que resulta més fascinant de l’experiència de contemplar els arbres florits?

- Des de la implicació de tot el poble en el projecte, fins a la cara de satisfacció dels turistes, quan veuen l’espectacularitat dels nostres camps.

Però aquests dies, la calidesa de la seva llum i decoració i les infinites varietats d’ingredients que tan sorprenen, com el pernil, el formatge, els xurros o els xupa-xups dins d’una tauleta de torró, són l’objectiu de molta més clientela local. Perquè els turistes, a Barcelona, a Madrid, allà on sigui que hi hagi una botiga de torrons, ja pot ser agost, que també entren i en compren. I quan és Nadal, si en poden tornar a menjar, recordaran les vacances a Barcelona, a Madrid, on els van poder tastar per primer cop.

Per això es va alegrar tant la filla de l’Anna Maria Pujol quan va descobrir que a París, la ciutat on viu, hi havia també una botiga de Torrons Vicens. Després d’haver-los descobert, en una visita a Lleida, durant les seves vacances, en tornar a la capital francesa, buscava com poder-ne tornar a comprar, fent-se’ls enviar, a través de la botiga virtual. Però la sorpresa va ser confirmar que a París Torrons Vicens té una botiga a peu de carrer. I molt ben situada, a la vora del Sena, a només sis minuts a peu de la catedral de Notre Dame.

A Quai de la Tournelle, 21, el cartell de l’establiment diu: Nougat et chocolat depuis 1775. I, sobre la porta d’entrada, llegim: Elaboration artisanale, tradition familiale depuis 1775. És la carta de presentació de la tradició artesanal de Torrons Vicens i la família Velasco, que ha portat els sabors i el savoir-faire de l’obrador a Agramunt més enllà dels Pirineus. Abans d’entrar, la data de 1775 ja situa els parisencs en la història d’aquest dolç lleidatà.

En obrir la porta, el Leonardo Martín dona el seu bonjour a qui entra. Amb molta amabilitat, s’ofereix a explicar el que convingui, a presentar el que tenen al davant i a estirar una 'micona' -o el que es demani- de l’origen i emplaçament de Torrons Vicens. El producte se’l coneix bé, i sempre amb un somriure natural, demostra sentir-se molt a gust apropant aquests sabors a la clientela. Convida a tastar algun dels sabors que sobre una safata s’ofereixen cada dia. Alguns són sabors ben nous, desconeguts, que potser mai no hauríem associat al torró.

Pas mal de clients, bastants clients del Leonardo i del Jeremy, que també el trobem atenent darrere el taulell segons a quina hora, ja coneixen el producte. En entrar a la botiga, de vegades el seu somriure, la mirada il·luminada per la redescoberta, cercant clarament aquella tauleta, aquell sabor, aquell producte que els va agradar tantíssim, els delata. No és el primer cop que entren en una botiga de Torrons Vicens, hi varen entrar, potser a Barcelona o a Madrid i, passejant per la vorera amb vistes al Sena, a París, l’aparador de la botiga els ha fet una crida, una aclucada d’ull directa d’Agramunt, per entrar i tornar a assaborir el producte de la terra.

L’Anna Maria no hi havia entrat mai fins que la seva filla li va encomanar que hi anés a comprar-li torró. “Quan va tornar de Lleida em va dir: no saps com eren de bons els torrons que fan allà.  I, quan va veure per Internet que aquí també en podia anar a comprar, m’hi va enviar de seguida”, explica aquesta, des d’aleshores, fidel clienta de la botiga de Torrons Vicens a París. Per a ella és un plaer -diu- fer aquest encàrrec, per a la filla, i per a tota la família i amics que es trobaran aquestes festes, i durant l’any també, en dinars i reunions que els apleguen al voltant d’una taula.

L’Anna Maria Pujol va néixer després de la guerra civil espanyola a l’Ariège, la terra del seu pare. Però la seva mare era de Barcelona, “del carrer de Cáceres, al barri de Sants”, precisa. Per això ella diu sempre que és meitat catalana, meitat francesa, tot i que sap bé que parla de la Catalunya Nord. Encara la commou el record dels exiliats que van creuar els Pirineus caminant. S’emociona pensant-hi. L’emoció també li arriba en sentir parlar català, perquè el Leonardo va néixer a Barcelona, tot i que des de ben petit ha viscut sempre a França. “Jo el català l’entenc perfectament, però el parlo molt malament. La meva àvia materna era de Múrcia i em parlava sempre en castellà”, explica l’Anna Maria.

Català, castellà, francès, i també l’anglès són llengües que es poden sentir a la botiga del Leonardo, inaugurada el mes de maig del 2015, i una de les tres que hi ha a França. El disseny i la claror d’aquests establiments els trobem també a les ciutats de Perpinyà i Tolosa.