Són les 4 de la tarda i enfilem el camí cap a la presó de Lledoners. Tenim l’hora d’entrada per visitar l’Oriol i el Raül a les 6 de la tarda, però l’ocasió requereix puntualitat i previsió. Mentre planifiquem la visita, ens movem en el dubte de si hi haurà més temps per explicar o més temps per escoltar, tot i que som ben conscients que l’omnipresència de l’Oriol esvairà el dubte només entrar. De fet, ja l’esvaeix quan mitja hora abans d’arribar a lloc la seva veu apareix a través de la ràdio en la reemissió del programa En guàrdia, en el qual havia col·laborat. En aquest cas, ens parla de l’arribada de l’home a la lluna i dels interessos polítics de les dues potències mundials del moment i de la guerra freda en la qual estaven immerses.
Arribem a Lledoners i, un cop fet el registre d’entrada, ens esperem en una gran sala des d’on ens recullen per traslladar-nos al mòdul de trobades. De fet, un funcionari atent que ens condueix a través del pati ens diu que ens dirigim al mòdul d’intercanvi. És curiós i, fins i tot contradictori, que l’espai que separa la llibertat i la presó sigui un pati a cel obert. Que mentre un pres es dirigeix al lloc on serà privat de llibertat pugui veure el mateix cel que veiem tots des de casa nostra. Després de familiaritzar-nos amb el sistema de portes, de les quals no se n’obre la següent fins que l’anterior es tanca, arribem a una petita sala d’espera, amb un mirall que permet visualitzar-ne els racons morts des de fora i unes úniques cadires de color carabassa. I en pocs minuts, sentim de lluny la veu de l’Oriol, aquella veu que tant havíem escoltat i que enyoràvem. Aquella veu que a tants ens ha captivat i de la qual han sortit paraules que permeten entendre aquest model de país on tothom hi té un espai. Arriba l’Oriol, amb la seva entrerialla i, com no, amb la seva omnipresència. Després d’unes fortes abraçades i sense deixar-nos temps a la compassió, ens informa que avui és un dia de tràfecs. Hi ha una reunió d’alt nivell amb els màxims responsables del govern i del parlament amb el vicepresident Junqueras i tots els consellers empresonats i amb el Jordi Cuixart i el Jordi Sànchez per planificar políticament la propera tardor. Ens deixa uns papers amb reflexions escrites per ell mateix, pel Raül i per altres dirigents polítics i ens emplaça a trobar-nos després de la reunió. Els llegim els tres atentament. Els papers parlen de llibertats, de drets individuals i col·lectius, de república i, especialment, de valors republicans. Parlen també d’aprofitar que hi ha una gran majoria que se sent plenament identificada en la lluita contra la repressió i contra l’empresonament dels qui van fer possible l’1O.
Ara sí, ens retrobem amb l’Oriol i el Raül per compartir una bona estona que permet parlar del dia a dia a la presó. Poc, perquè altre cop, l’omnipresència de l’Oriol ens confirma que dedicarem la conversa a explicar però, sobretot, a escoltar. Percebem una fortalesa i una determinació mai vista abans que ens fa deixar de pensar en presons per pensar en República. El missatge és clar. Lluitar, lluitar i lluitar. No defallir i treballar en tots els àmbits, en el de la repressió, en el de les llibertats, en el de la projecció internacional i en el del municipalisme. De fet, ens queda molt clar que les eleccions municipals del proper mes de maig han de ser la constatació de la força d’aquest poble, ferm i unit per una causa justa. Un poble que ha de seguir fort, cadascú des del seu àmbit i des de la seva sensibilitat política. Un poble que ve de molts llocs diferents però que s’uneix en un sol camí. És aquest el sentit de tot el que estem fent i pel qual avui els nostres dirigents polítics o socials es troben a la presó i a l’exili.
S’acaba el temps. És l’hora de sopar i, malgrat disposar de cert marge, ni l’Oriol ni el Raül volen trencar l’equilibri establert en les pautes generals del centre penitenciari. Abans de marxar, ens abracem també amb el Jordi Turull, el Josep Rull, el Quim Forn, el Jordi Sànchez i el Jordi Cuixart. Recordem els temps compartits i ens acomiadem de tots. Desfem el camí, acompanyats novament de l’atent funcionari. I quan travessem aquell pati d’intercanvi, a cel obert, ens mirem els tres i, sense dir res, entenem que les 300 abraçades que portàvem per ells abans d’entrar, una per cada dia de presó, s’havien convertit en 300 passes endavant. Creuem la darrera porta i no mirem enrere. Mirem el país que tenim al davant.
