SĂłn les 4 de la tarda i enfilem el camĂ cap a la presĂł de Lledoners. Tenim l’hora d’entrada per visitar l’Oriol i el RaĂĽl a les 6 de la tarda, però l’ocasiĂł requereix puntualitat i previsiĂł. Mentre planifiquem la visita, ens movem en el dubte de si hi haurĂ mĂ©s temps per explicar o mĂ©s temps per escoltar, tot i que som ben conscients que l’omnipresència de l’Oriol esvairĂ el dubte nomĂ©s entrar. De fet, ja l’esvaeix quan mitja hora abans d’arribar a lloc la seva veu apareix a travĂ©s de la rĂ dio en la reemissiĂł del programa En guĂ rdia, en el qual havia col·laborat. En aquest cas, ens parla de l’arribada de l’home a la lluna i dels interessos polĂtics de les dues potències mundials del moment i de la guerra freda en la qual estaven immerses.
Arribem a Lledoners i, un cop fet el registre d’entrada, ens esperem en una gran sala des d’on ens recullen per traslladar-nos al mòdul de trobades. De fet, un funcionari atent que ens condueix a travĂ©s del pati ens diu que ens dirigim al mòdul d’intercanvi. És curiĂłs i, fins i tot contradictori, que l’espai que separa la llibertat i la presĂł sigui un pati a cel obert. Que mentre un pres es dirigeix al lloc on serĂ privat de llibertat pugui veure el mateix cel que veiem tots des de casa nostra. DesprĂ©s de familiaritzar-nos amb el sistema de portes, de les quals no se n’obre la segĂĽent fins que l’anterior es tanca, arribem a una petita sala d’espera, amb un mirall que permet visualitzar-ne els racons morts des de fora i unes Ăşniques cadires de color carabassa. I en pocs minuts, sentim de lluny la veu de l’Oriol, aquella veu que tant havĂem escoltat i que enyorĂ vem. Aquella veu que a tants ens ha captivat i de la qual han sortit paraules que permeten entendre aquest model de paĂs on tothom hi tĂ© un espai. Arriba l’Oriol, amb la seva entrerialla i, com no, amb la seva omnipresència. DesprĂ©s d’unes fortes abraçades i sense deixar-nos temps a la compassiĂł, ens informa que avui Ă©s un dia de trĂ fecs. Hi ha una reuniĂł d’alt nivell amb els mĂ xims responsables del govern i del parlament amb el vicepresident Junqueras i tots els consellers empresonats i amb el Jordi Cuixart i el Jordi SĂ nchez per planificar polĂticament la propera tardor. Ens deixa uns papers amb reflexions escrites per ell mateix, pel RaĂĽl i per altres dirigents polĂtics i ens emplaça a trobar-nos desprĂ©s de la reuniĂł. Els llegim els tres atentament. Els papers parlen de llibertats, de drets individuals i col·lectius, de repĂşblica i, especialment, de valors republicans. Parlen tambĂ© d’aprofitar que hi ha una gran majoria que se sent plenament identificada en la lluita contra la repressiĂł i contra l’empresonament dels qui van fer possible l’1O.
Ara sĂ, ens retrobem amb l’Oriol i el RaĂĽl per compartir una bona estona que permet parlar del dia a dia a la presĂł. Poc, perquè altre cop, l’omnipresència de l’Oriol ens confirma que dedicarem la conversa a explicar però, sobretot, a escoltar. Percebem una fortalesa i una determinaciĂł mai vista abans que ens fa deixar de pensar en presons per pensar en RepĂşblica. El missatge Ă©s clar. Lluitar, lluitar i lluitar. No defallir i treballar en tots els Ă mbits, en el de la repressiĂł, en el de les llibertats, en el de la projecciĂł internacional i en el del municipalisme. De fet, ens queda molt clar que les eleccions municipals del proper mes de maig han de ser la constataciĂł de la força d’aquest poble, ferm i unit per una causa justa. Un poble que ha de seguir fort, cadascĂş des del seu Ă mbit i des de la seva sensibilitat polĂtica. Un poble que ve de molts llocs diferents però que s’uneix en un sol camĂ. És aquest el sentit de tot el que estem fent i pel qual avui els nostres dirigents polĂtics o socials es troben a la presĂł i a l’exili.
S’acaba el temps. És l’hora de sopar i, malgrat disposar de cert marge, ni l’Oriol ni el RaĂĽl volen trencar l’equilibri establert en les pautes generals del centre penitenciari. Abans de marxar, ens abracem tambĂ© amb el Jordi Turull, el Josep Rull, el Quim Forn, el Jordi SĂ nchez i el Jordi Cuixart. Recordem els temps compartits i ens acomiadem de tots. Desfem el camĂ, acompanyats novament de l’atent funcionari. I quan travessem aquell pati d’intercanvi, a cel obert, ens mirem els tres i, sense dir res, entenem que les 300 abraçades que portĂ vem per ells abans d’entrar, una per cada dia de presĂł, s’havien convertit en 300 passes endavant. Creuem la darrera porta i no mirem enrere. Mirem el paĂs que tenim al davant.