La Llotja de Lleida acull l’estrena de la primera obra de gran format que aborda la qüestió dels temporers que venen per la campanya de la fruita.
"El que és nostre", és una producció del director i dramaturg Albert Baldomà que vol fer reflexionar a l’espectador sobre una problemàtica però al mateix temps parlar dels “eixos sentimentals” del fet de moure’s d’un país a un altre per treballar en una feina no somiada.
La d’aquest dissabte és l’única funció programada d’aquesta obra que s’ha cuinat els darrers 4 anys i Baldomà no s’ha pogut estar de criticar el poc “impuls” per part de la Paeria de Lleida, de qui no ha rebut cap “feed back” perquè creu que no els interessa parlar d’un tema que els genera problemes a l’estiu.
Albert Baldomà, natural de Puigverd de Lleida (Segrià), explica que l’obra podria estar ambientada a qualsevol poble de les comarques de Ponent on hi ha fruita per collir. Parla dels temporers estrangers que s’hi desplacen per treballar i quina interacció tenen amb una societat, la catalana, que “teòricament” és molt acollidora però a vegades només ho demostra en el discurs i no els fets. Es refereix a la casuística que a Lleida els temporers són benvinguts perquè són necessaris per fer funcionar una part important de l’economia però moltes vegades no es vol reconèixer aquesta realitat.
Baldomà remarca que l’obra és “antifeixista” i s’ha concebut per anar en contra dels qui no accepten que una persona no sigui com ells al seu territori. En aquest sentit, assenyala que qualsevol societat és racista i la catalana, l’espanyola i l’europea ho són. Però puntualitza que també hi ha racisme entre diferents estrats de temporers o dels temporers cap a la societat catalana.
La història de l’obra parla del cas d’un temporer del Senegal que s’enamora de la filla del pagès que l’ha contractat. És una història d’amor basada en les “grans tragèdies europees clàssiques”, afirma Baldomà, que amb aquest fil argumental pretén entrar en els eixos més sentimentals del fet de marxar de teu país per arribar-ne a un altre amb uns costums completament diferents, amb “gent que fa cassoles amb cargols per dinar o noies que es banyen amb biquini”.
